Del cel un dia en la planícia blava
se posaren los astres a dansar;
jo no sé pas quin astre es casava
amb no sé quina estrella
del món la primavera a l’apuntar.
L’Estrella del capvespre, somniosa,
dóna la mà a l’Estrella del matí;
l’Orion que floreix com una rosa
s’aparella amb lo Sírius,
lo lliri blanc del sideral jardí.
Amb sos amants satèlits giravolta
cada amorós planeta resplendent,
i, arrossegant sa cabellera solta,
lo vagarós cometa
deixa estela de foc pel firmament.
Voltegen sa polar ses companyones,
com busques d’un horari gegantí;
prop del Tauro es rumbegen pariones
les Híades i les Plèiades,
lo Cisne s’acomboia amb lo Delfi.
Amb son anell immens Saturno juga,
i amb ses vuit llunes que no minven mai,
com un joglar tirar enlaire puga
sa rutlla i ses pilotes
que pugen i davallen per l’espai.
Vora la Lira d’or fan la sardana
sis atxes resplendents en lo zenit,
brillants de la corona que Ariana
deixà en lo cel suspesa
perquè en son front la rumbejàs la nit.
Pare del dia, el Sol dansa amb la Lluna,
que era allavors esplèndida com ell:
sa cara, un temps, com ara no era bruna;
sos ulls guspirejaven,
i era de raigs de l’alba son cabell.
Parlàven de son garbo les estrelles,
los metèors retreien sa rossor,
i, com esbart de cèliques abelles,
los astres festejaven
de son jardí l’enlluernanta flor.
Al sentir-se lloar de tan hermosa,
esbalaïda deixà caure el vel
amb què fóra llavors poncella closa,
un crit de meravella
féu ressonar la cúpula del cel.
Lo Sol s’engeloseix, tira a sa cara
de ses antigues cendres un grapat,
que enterboleix sos ulls i l’emmascara:
astre es quedà la Lluna,
mes sense llum, com un carbò apagat.
Des de llavors, com una flor d’obaga,
rodant per les tenebres de la nit,
sempre la Lluna pàl·lida s’amaga
de l’astre hermós del dia
si es troba pels camins de l’infinit.
Después de visitar
http://es.geocities.com/acterast/verdag ... daguer.htm , me quedan de dudas las destacadas.
He estado mirando de las últimas 3 destacadas (la "historia" de amor entre la Luna y el Sol), y me parece a esta historia:
http://www.tubreveespacio.com/reflexion ... 20luna.htm ,
Pero no me coincide el final:
Lo Sol s’engeloseix, tira a sa cara
de ses antigues cendres un grapat,
que enterboleix sos ulls i l’emmascara:
astre es quedà la Lluna,
mes sense llum, com un carbò apagat.
Gracias
, por cierto que tocho he escrito
