La vaig veure en un tren...

Primero de todo, me disculpo porque esté en catalan, prometo editar pronto para poner tambien la version traducida al castellano, lo siento
-----------------------------------------------------------------------------------

La vaig veure per primer cop en un tren de la tarda…

L’estómac ple i el trontolleig del vagó havien aconseguit que m’adormís només sortir de l’estació. Duria jo una mitja hora de viatge quan en arribar a la següent parada, el fre brusc de la locomotora em trencà el son.

Mig endormiscat encara, vaig obrir una mica els ulls, el just per a definir una silueta borrosa que caminava passadís enllà. Una silueta de moviments sinuosos, amb les corbes ben marcades, però sense excessos, ni moltes ni molt poques. Una silueta que lluïa una gran recollit ros al pel, que deixava adivinar una llarguíssima melena rossa, ros clar, brillant i llis. Una silueta de dona.

Immediatament em vaig desvetllar, just a temps per veure com amb un moviment suau, es girà, mirà el seient de davant meu, em mirà a mi, donà mitja volta i s’aproximava...
I allí la tenia jo, amb la seva jaqueta negra, marcada ala cintura i amb petites butxaques, els seus texans cenyits i unes sabatetes d’un daurat plata, planes i de punta rodona, com de nina. Si mes no, atractiva i elegant.

Per equipatge una petita bossa de mà, una maleta, petita també, que decidí deixar al seu costat i una funda negra amb violí inclòs, que es corresponia a la perfecció amb la senzillesa i bellesa d’aquelles mans tan fines de pell pàl•lida i rosada.

Ara ja la tenia de cara, havia segut davant meu, no podia evitar mirar-la....

Una metxa d’aquella melena s’escapava del recollit i descendia per la cara fins la galta.
Els ulls grans, d’un color blau amb tons verds, que em recordaren el mar. Llapis d’ulls negre i rimel ressaltaven més encara aquella bellesa que els feia únics. Nas prim i fi, amb la punteta rodoneta, gràcios. Els pòmuls ben situats i marcats amb unes molt poques pigues que li afegien un toc simpàtic. Finalment, per damunt d’una barbeta fina, i petita també, uns llavis prims i d’un color rosat molt carnós... Tot un desig.

Comença a fer calor, i amb la mateixa delicadesa de tots els seus moviments, poc a poc, es treu la jaqueta, deixant veure dos jerseis fins que porta un sobre l’altre. Verd a dalt, a joc amb els tons dels ulls, i blanc a sota. Els dos cenyits, amb un escot en forma de V qu deixava entreveure una cicatriu d’una possible operació de cor. Potser els cors trencats es poden operar avui en dia ja...

Jo observant-la sense remei, la seva mirada trista i perduda, i al meu mp3 sonava aquella banda sonora de Oasis, Stop crying your heart.... Ella també duia el seu d’mp3,amb uns auriculars amb espuma, dels grans, que li rodejaven el cap, i per l’expressió de la cara no escoltava res animat.

Les mirades coincidiren al reflex del vidre de la finestra que teníem en comú, i unes dues hores més tard em va sorprendre que baixéssim els dos a la mateixa parada... ens vam tornar a mirar un moment mentre passàvem la porta. Després va accelerar el ritme fins que vaig perdre de vista el seu moviment sinuós...

La vaig veure per últim cop en un tren de la tarda...

Isendil