Wenas!
Acabo de encontrar esta noche el tesoro escondido de este foro. me ha encantado. Tenía por mi disco duro el relato mejor escrito en mi vida, y kería kompartirlo kon vosotros. Era para un konkurso en el kolegio, y por desgracia está en catalán. Los ke sepan katalán podrán disfrutarlo, los ke no... jeje, solo tendrán ke esperar media hora a ke lo traduzka.
Komentarios en el siguiente post.
Una noia rossa, molt guapa, i un tant exòtica
Vaig obrir la porta, i un munt de cares conegudes va inundar la meva vista. Tant de temps sense veure aquells rostros tan familiars va fer encara més gran la il•lusió de tornar-los a veure. Em van saludar acaloradament, i fins i tot alguns es van aixecar per abraçar-me o donar-me dos petons. Després d'uns moments de salutacions, em vaig asseure a una cadira per passar la tarda amb la resta dels meus amics en aquell bar.
Després de quasi bé mig any sense posar els peus en aquell poble, vaig tornar a veure tots aquells bons amics que vaig deixar allà. Era Setmana Santa, i clar no podia faltar a les processons a les que havia anat durant tota la meva vida. Encara no recordo una setmana santa lluny del meu poble.
Vaig demanar alguna cosa per prendre, i vam començar a parlar tranquilament. Després de les típiques preguntes de quan havia arribat, i que fins quan em quedaria, em van explicar unes quantes coses d'ells. Va començar a la passar la tarda, i vaig adonar de la presència d'una noia que no coneixia. Encara avuí recordo aquell moment. De seguida vaig notar que ella tampoc era d'aquí, perquè parlava d'una manera molt extranya. Tenia un accent... no sé com explicar-ho. Parlava tan dolçament com una nena petita, amb un accent que no savia descriure. Al passar la tarda vaig adonar-me'n que era d'Itàlia. Si, Italiana.
iEra una noia rossa, molt guapa, i un tant exòtica.
Era rossa, els cavells li queien per l'espatlla meravellossament, semblava que volesin estant quiets. I els seus ulls, eren com el cel, blaus i clars, preciosos. Podies veure a través d'ells que no era una noia com les demés. Era molt guapa, i exòtica. Parlava amb un accent andalús molt graciós, amb una veu molt dolça, i se li notava clarament la manera de parlar tan característica dels italians. Era una barreja molt interessant.
Va anar passant la tarda, i uns es van haver d'anar a fer unes coses, va venir la mare del Lluís a recollir-lo, i entre unes coses i altres, vam acabar quatre a la taula: Una noia que es dèia Judit, amiga meva també catalana, aquella noia tan exòtica, i un dels meus millors amics d'allà, l'Alfons. Ni tan sols savia com es deia, però no importava. La tarda va passar volant, parlant de tot, i amb aquells ulls voltant per el meu cap. No podia perdre'ls de vista... ni tan sols quan jo tancava els ulls.
Quan ja teniem els culs ben durs d’estar asseguts tota la tarda, ens vam anar a una sala recreativa, amb els típics jocs de matar marcians, i un parell de futbolins. Vam estar parlant a l'entrada, asseguts a les escales, i finalment ella em va preguntar que com em deia. Li vaig contestar, i ella em va dir per fi el seu nom... es deia Marina. Ni tan sols es va dignar a donar-me dos petons. Bé, tampoc em puc queixar, jo tampoc vaig fer res perquè me'ls donés. Bé, com a mínim ja savia com es dèia, ja havia aconseguit alguna cosa. Després d'una estona rient, vam tornar a casa per dinar, després d'haver quedat per sortir a la nit.
Mentres intentava menjar alguna cosa (no sé què passava que no tenia gana), vaig estar pensant què m'havia passat. Què m'havia fet aquella noia? Encara avuí no aconsegueixo saber-ho. Tenia unes ganes increibles de tornar a veure-la i... només havien passat uns minuts. No podia ser, no. Era imposble, no em cavia al cap. No podia ser, perquè jo ja tenia xicota, i estava molt enamorat d'ella. M'havia de treure aquella noieta del cap... no podia ser.
Deixant el plat mig ple, sense menjar res, vaig sortir tranquilament a trobar-me amb els meus amics. Allà estava, ara molt més guapa, arreglada, amb una camisa blanca, i una faldilla que em feia perdre per les seves cames. Va venir alegrement, i em va donar dos petons. Em vaig quedar molt parat, no sé perquè ho havia fet. Però em van semblar tan suaus. No podia evitar-ho, aqueia noia em transformava, no ho podia entendre. Era molt superior a mi.
Vaig passar els dies mirant-la a totes hores, parlant tots dos alegrement, com si ens coneguèssim de tota la vida. Cada cop que me veia em donava dos petons, i jo cada dia em trovaba més extrany. No podia menjar i les hores a casa se'm feien interminables. Estava enamorat.
L'última tarda que havia d'estar al poble, vaig estar despedint-me de la família, i no vaig poder veure als meus amics. Pensava despedir-me d'ells a la nit. Em vaig trobar amb ella, i li vaig demanar si em podia dir on havien quedat aquella nit per sortir. Es va quedar un moment pensativa, i em va dir que em trobés amb ella al costat de la cabina de telèfon, que aniríem junts. Molt amable per la seva part.
A l'hora en punt, vaig anar a la cabina, i ella ja m'estava esperant. Dos petons, i ella va començar a caminar. No parlava, no sé que li passava, només caminava tranquilament, però era molt extrany. Em portava cap a un lloc on no solíem anar mai. Em va portar a un vell parc, a les afores, on hi havia unes màquines enormes que semblaven molins de gra, on els nens es pujaven i s'ho passaven la mar de bé. Hi havia uns quants bancs per asseure i passar l'estona, però com era de nit no hi havia ningú. S'em feia ben extrany de no veure a ningú, els pocs cops que havia estat allà, els nens no paraven de còrrer i de fer soroll. Ara només estàvem nosaltres, a la pobre llum d'una farola a uns quantes metres.
Es va asseure a un banc, i em va fer senyal de què em sentès amb ella. Ho vaig fer, i un cop estava al seu costat, va parlar per primer cop en tota la nit:
- Mira'm als ulls - em va dir, amb una veu apagada, i fins i tot trista. Semblava com si hagués de fer un grandíssim esforç per articular-les.
Vaig girar el meu cap, i vaig veure uns ulls encara més grans del que recordava, brillants a causa de les llàgrimes. Estava a punt d'esclatar a plorar, quan es va apropar a la meva oïda lentament, i em va susurrar:
- T'estimo, i mai t'oblidaré.
Llavors va portar els seus llavis fins els meus, i em va besar. Els seus llavis estaven ardents, es van ajuntar als meus com si portessin tota la vida fent-ho. Llavors em van semblar encara més dolços i bonics que quan els veia de lluny, sense poder tocarlos. Va ser el moment més intens de la meva vida. Tot va desaparèixer, fins i tot jo. Només era capaç de notar el contacte amb els seus llavis, i vaig oblidar-ho tot. Vaig oblidar la meva xicota, vaig oblidar-me dels meus amics. Vaig oblidar que estava besant a una italiana, i vaig oblidar que mai més la tornaria a veure. Tot va desaparèixer, tot em donava igual.
Quan ens vam separar, va treure una carta de la butxaca del seu abric, i me la va donar. Llavors em va fer dos petons a la cara, i se'n va anar, tal i com havia vingut, tranquila i silenciosament. Llavors vaig escoltar els seus plors a la llunyania i el silenci. Els pels se'm van posar de punta, i un escalfred va recòrrer tot el meu cos. Només podia escoltar això. El cor se'm va desfer en milers de troços. Llavors vaig obrir la carta, i vaig começar a llegir. Deia una cosa aixì:
" Estimat Albert.
Aquesta tarda no ens veurem perquè vas a despedir-te de la teva família, i el meu cor ja plora de tristor. Aquesta nit espero poder parlar amb tu a soles, i si estàs llegint això, és perquè ho he aconseguit. Suposo que encara estàs una mica atordit, segurament, igual que jo, però no t'esveris, continua llegint.
El primer dia, quan et vaig veure entrar per la porta, els meus ulls es van il•luminar amb la teva visió. No et coneixia, no sabia qui eres. No sé com dir-ho, però desde el primer moment en que et vaig veure, vaig saver que podria passar la resta de la meva vida amb tu sense cansar-me.
Els dies que van seguir al primer, no van fer sinò que augmentar aquest sentiment, el teu somriure era l`única llum d'esperança en la foscor de saber, que mai no podria tenir-te. Hauria donat la meva ànima per poder dir-te tot el que sentia quan et veia, i haura donat la meva vida perquè tu també ho sentissis. Mai no oblidaré aquests dies.
Però com tu bé em vas dir, ja tenies xicota, i jo no podia fer-hi res. Semblaves tan feliç, tot el dia amb aquella alegria, i amb aquell somriure tan deliciós, que només em feies pensar que l'estimaves encara més del que jo t'estimo a tu. No ho podia suportar.
Tots els dies quan et veia, et donava dos petons desitjant que algun dia et pogués donar tots els que volgués sense cap excusa, només per el plaer de donar-te'ls. Vaig somiar totes les nits en sentir els teus llavis com els hauré sentit aquesta nit. Vaig somiar que estàvem junts, i vaig dessitjar amb tot el meu cos mai haver-me anat a viure a la maleida Italia. El meu cor semblava envoltat de flames i de gel. Es moria per dintre quan recordava que acabaria tornat a Ittalia i que no et veuria mai més, i s'escalfava amb l'amor que tu em feies sentir quan et veia.
M'ha costat hores de meditació acabar decidint el que faria, i porta ja dues hores intentant escribir aquesta carta, cuidant cadascuna de les paraules que dic, perquè sentis realment el que jo sento. Però això és impossible. Espero que haver-te donat aquest petó, no t'hagi molestat, només ho feia per no acabar morint de la pena. No em podria perdonar mai haver-me anat sense haver ni tan sols haver besat a l'home que m'ha fet sentir coses que mai sentiré.
Albert, t'estimo, i ho continuaré fent durant la resta de la meva vida. Pregaré tots els dies per poder trobar-nos algun cop en el futur, o fins i tot, en alguna altra vida.
Sempre tindràs el meu cor, els teus llavis seran els únics que em faran sentir l'amor que he sentit.
Amb tot el meu amor.
Marina "
Llavors el meu cor es va parar. Ella havia sentit el mateix que jo durant tot aquest temps, i no havia sigut capaç de fer res. Hauria pogut declarar el meu amor, i hagués sigut igualment correspót. Aquells cabells rossos que semblaven volar, i aquells ulls on em podia quedar a viure, haurien pogut ser meus. Hauria pogut ser el noi més feliç durant uns dies, i ara només seré el noi més trist durant la resta de la meva vida. Mai no m'ho perdonaré.
L'única esperança que em queda, és recordar aquest petó, i saber que sòc una de les poques persones en aquest món que realment han sentit el que és l'amor. A partir d'ara, mai m'enganyare a mi mateix, i sempre serè fidel al meu cor. Mai més podré sentir el que he senti per aquella noia.
Marina, t'estimo.