Ups! Lo siento, no sabía que estaba prohibido poner links.
Aquí os dejo el primer capítulo, recordándoos que está en catalán por ahora:
Capítol 1: Jan
L’Home Gris la perseguia, i el repicar de les sabates sobre les llambordes, que ressonava amb estridència pel carreró fosc, semblava que li perforaria els timpans. Va girar en una cantonada, relliscant sobre la pedra humida. L’Home Gris a cada passa era més aprop, i més gran. Podia percebre la bafarada de fredor mortal que desprenia aquell individu al clatell. Un mur aparegué de sobte entre la boira i les ombres, davant d’ella, s’havia ficat en un carreró sense sortida. L’ombra de l’Home Gris, que s’havia aturat, serpentejava a l’entrada del carreró, amenaçant, pacient, enorme. Ella va mirar al seu voltant, buscant una sortida d’aquella ratonera, però les parets negres l’envoltaven i s’alçaven fins on arribava la vista. L’Home Gris va reemprendre la marxa en la seva direcció, lentament, una ombra fosca i amenaçadora, cada passa ressonant com un tro en una tempesta. La Jan, amb l’esperança de que algú l’escoltés, va cridar...
...i es va despertar, al seu llit, entre les tenebres de la matinada, coberta d’una suor freda i enganxifosa, el cor accelerat. Tot plegat no havia estat més que un altre malson.
-¿Un altre malson? –va preguntar una veu desde la foscor de l’habitació. Una veu que feia anys que no escoltava.
La Jan es va acabar d’incorporar, incrèdula, i va encendre la làmpara de la tauleta de nit.
Allà, davant de l’armari, sota el póster d’en Gollum, hi havia l'Aidan, l’amic invisible de la seva infantesa. Ell la mirava amb cara de preocupació, pàl·lid, amb aquells ulls com dos botons als que la llum donava vida, la linia de la boca torçada, mostrant preocupació.
-L’Home Gris et busca, Jan. –va dir a mitja veu, i va fer intenció d’atançar-se al llit, creuant l’estança, però un crit ofegat d’ella el va aturar quan encara no havia fet ni una passa.
-Tu no existeixes, això és un malson, vull despertar... –va mormolejar la Jan, mirant-se aquell personatge que feia anys havia abandonat les seves fantasies.
-Oi tant que existeixo, Jan. Mira’m, sóc aquí. Això no és un somni… -va començar l’ésser, donant una passa cap al llit
-¡Merda! ¡Vull despertar ja! –va cridar, aixecant-se sobre el llit, intentant fondre’s amb la paret que tenia a l’esquena, per tal d’allunyar-se el màxim possible d’aquella invenció de la seva ment.
La criatura, de no més d’un metre d’alçada, la mirà des del terra, amb expressió trista.
-Tornaré quan em necessitis –va dir amb la veu clara, i de sobte la llum de l’habitació es va encendre, i per la porta va entrar la Glòria, la mare de la Jan.
-¿Què et passa, Jan? ¿Què són aquests crits? –deia mentre avançava cap a ella, preocupada. L’Aidan havia desaparegut sense deixar rastre. Una llàgrima lliscava galta avall pel rostre de la Jan, que encara mirava fixament el lloc on segons abans havia estat aquell antic amic imaginari -¿Un altre malson? –La Jan es va deixar abraçar per la seva mare, i ja no va poder aguantar més. Un riu de llàgrimes van banyar la bata amb que la seva mare s’havia vestit per guarir-se del fred nadalenc que s’havia apoderat del pis.
Feia quasi dos mesos que aquell home la perseguia en somnis, gairebé cada nit, i cada cop dormia menys i pitjor, i aquella història començava a afectar-la també a les hores de vigilia. No es concentrava a classe, li costava fer els treballs o preparar els exàmens, i quan estava amb els amics desconnectava sovint. Durant una d’aquestes desconnexions, en que anaven a esmorçar a Cal Petris amb tota la colla, si no arriba a ser per en Marc, que s’en va adonar i la va subjectar a l’últim moment, hauria pogut acabar sota un tramvia. En Marc Alzina era el seu millor amic, i l’únic a qui havia parlat dels malsons i de l’Home Gris que l’empaitava, tot i que tothom s’havia adonat feia dies de que quelcom li passava. La pal·lidesa i les ulleres que li enmarcaven aquells ulls clars, i el cansament que portava acumulat a causa de dormir poc i malament, delataven el seu estat. La seva mare l’havia obligada a anar al metge de capçalera feia dues setmanes, però el resultat de la revisió només denotava cansanci, possiblement degut a l’època d’exàmens, segons el Doctor Rubio. La Jan no va fer cap comentari sobre els malsons, evidentment. Ja havia passat per dos psicòlegs i un psiquiatre al principi de l’adolescència, i no volia reviure tot allò. Al principi li havia tret importància al fet de somiar cada nit el mateix, però ara ja no sabia què fer. Parlar amb en Marc l’havia ajudada al principi, i l’havia alliberada una mica el saber que ell algun cop també somiava repetides vegades amb una mateixa situació o persona, però quan la cosa es va allargar, i va comprendre que no era normal, es va començar a preocupar. L’Home Gris cada nit arribava més aprop seu, i a les nits ja li feia por dormir. Intentava romandre desperta el màxim possible, i ja havia passat alguna nit en vetlla. De fet, aquella era la primera nit que dormia en quatre dies.
-Això no pot seguir així, Jan. Hauriem...
-¡No! –va tallar la Jan, desfent-se de l’abraçada de la seva mare amb fúria –No vull anar a cap psicòleg, ¿entens? Ja s’em passarà. Son els nervis pels exàmens..., i altres coses. Tinc massa coses al cap, mare. Però s’em passarà.
La mare es va incorporar i se la va mirar amb una expressió trista.
-Em preocupes, filla. No em vols explicar què et passa, però sóc ta mare. Sé que alguna t’en passa –va observar al seu voltant. L’habitació estava feta un desastre -. Ja ni et preocupes de tenir l’habitació endreçada, i et passes el dia gandulejant o al carrer amb els teus amics. I això fa poc no passava. No sé què ha passat que faci que la meva filla canviï així, de sobte. I em dol que no m’ho vulguis explicar.
-No ha passat res... –va dir la Jan amb un fil de veu, eixugant-se les llàgrimes amb la màniga del pijama.
-Molt bé –va dir la mare, seca, donant mitja volta, i es va dirigir cap a la porta de l’habitació -. Bona nit, Jan –va tancar la llum, va entornar la porta, i les seves passes es van allunyar pel passadís fins que un silenci sepulcral va tornar a apoderar-se del pis. Aleshores la Jan es va asseure al llit, i va deixar anar un sospir. Va seguir allà asseguda, el cap bullint-li, cap aquí i cap allà, fins que les primeres llums de l’alborada es van escolir pels forats de la persiana. Aleshores va mig estirar-se al llit, va abraçar el coixí, i en posició fetal, va dormir intranquila fins que va sonar el despertador, una hora i mitja més tard.
L’Home Gris va reapareixer aquella mateixa tarda.
Durant el descans de dos quarts de cinc, la Jan va sortir de classe de Taller Artístic i va pujar les escales de marbre, gastades pels anys i l’ús, que duien al replà de l’últim pis, on gairebé mai no anava ningú. Allà dalt no hi havia cap aula, i la única porta que hi havia, que romania tancada amb clau, conduia a les estances que servien de vivenda al Senyor Fredo, el conserge de l’escola. Els alumnes no pujaven allà perque li tenien por, o respecte, o una barreja d’ambdues coses, i els professors, durant les hores lectives, es limitaven a esperar a que aparegués per consergeria si el necessitaven per a algun menester.
L’edifici que allotjava l’escola era antic, datava de l’any 1807, i havia estat restaurat a mitges durant els anys cinquanta, després d’haver servit com a hospital abans i durant la Guerra Civil, per un tal Miquel Agulló, que havia comprat l’edifici sencer amb la idea de convertir-lo en un punt de reunió, o més aviat un refugi, per als amants de l’art i la literatura buscats pel règim franquista. A l’any 1962, va obrir les portes amb el nom d’Escuela de las Artes y las Ciencias, i ben aviat va quedar clara la seva vessant artística en detriment de la vessant científica, al canviar el nom el 1971 per Escola d’Arts i Oficis, el qual encara es manté avui dia.
La Jan es va asseure a l'escala, i va arrepenjar el cap a la barana de marbre i acer ennegrit, on es podien intuir, sense que ningú pogués aventurar-se a dir què representaven, extranys grabats gastats pel pas del temps. Una gàrgola d'un sol ull, també ennegrida per l'acumulació de pols, greix, i altres substàncies, la mirava desde les alçades, clavades les urpes a una columna que arribava fins al sostre, darrera seu. Dels pisos inferiors, flotant en el que li semblava un núvol llunyà, li arribava la remor de les veus dels seus companys d'estudis, dels professors, passes i corredisses amunt i avall, rialles. Va tancar els ulls un instant, i el cansament la va vèncer. I es va adormir...
...i l'Home Gris la va tornar a perseguir.
Aquest cop l'escenari va canviar, i es va veure corrent escales amunt. Unes escales interminables, on no hi havia replans ni portes, de fet, ni parets hi havia. Eren unes escales de cargol que flotaven en la foscor més absoluta, els graons de marbre polit, humits, que feien que anés més lentament per por a relliscar i caure al buit que els envoltava. Però aquest fet no semblava afectar a l'Home Gris, que avançava sense miraments cap a ella, guanyant terreny graó a graó. Ja tornava a sentir la sensació de fred que aquell individu duia amb ell, com si la segregués pels porus. Pujava i girava, pujava i girava, i les escales seguien girant i pujant, i l'Home Gris a cada gir era més aprop. Quan va sentir la seva respiració al clatell, va intentar accelerar el pas, portada pel pànic, i va perdre l'equilibri. L'Home Gris la va agafar pel braç i la va fer giravoltar a l'aire, encarant-la a ell. Per primer cop va veure el rostre de l'Home Gris, i va entendre perquè s'el coneixia amb aquell nom. Mai no oblidaria aquells ulls, ni aquella cara horrible... El seu braç es va escolir per entre els gruixuts dits de l'Home Gris, i els seus peus van perdre l'últim punt de recolzament. Va lliscar a càmera lenta sota la mirada impotent de l'Home Gris, que apretava amb força les dents brutes dins d'una boca devastada, els ulls vermells, plens d'ira i odi, sota unes celles arrufades de manera que convertien tot el rostre en una màscara arrugada i terrible, mentre ella se li escapada de les mans un cop més. Finalment el braç d'ella i la mà d'ell van perdre el contacte, i el rostre es va anar perdent en la llunyania al temps que ella queia en aquella negror insondable que no tenia fons...
Una veu la va fer sortir de les tenebres, i un copet a l'esquena la va fer tornar a l'escola. Era el conserge, el Señor Fredo, que se la mirava encuriosit. De la seva mà dreta penjaven les claus que obrien les portes de l'escola i la porta que hi havia darrera seu, entrexocant suaument entre elles, fent un sorollet metàl·lic que la va acabar de fer aterrar al planeta terra.
-¡Ostres, Senyor Fredo, que arribo tard a Taller! -va exclamar, aixecant-se del terra i adonant-se en aquell moment del fred que havia agafat en aquella estona.
-Les classes ja fa estona que s'han acabat, senyoreta -va dir la veu tremolosa del Senyor Fredo -i encara sort que li ha donat per adormir-se davant de casa meu, que si no... igual hagués hagut de passar la nit en aquesta escola freda, humida i fosca.
-Ho sento Senyor Fredo, m'he adormit sense adonar-me'n... Vaig tan cansada amb els exàmens i les entregues de treballs...
-A mi no m'ha de donar explicacions de cap mena, senyoreta Llopis, doni’ls-la als seus mestres demà quan li preguntin ón era durant les seves classes -va dir el conserge, i guardant-se les claus a la butxaca del gastat pantaló de pana que duia, va començar a baixar lentament les escales -i ara segueixi'm, que li obriré la porta de l'aula perque agafi les seves coses i pugui marxar, que ja és tard i em perdré l'episodi d'avui d'Star Trek. Per que ja son gairebé les nou del vespre, ¿sap? A casa seva deuran estar preocupats a hores d'ara.
-No pas, no pateixi. Molts dies em quedo fins l'hora de sopar amb els amics -va respondre la Jan, oblidats temporalment l'Home Gris i els malsons.
-¡Quin jovent! -va renegar l'home, mentre s'aturava davant la porta de vidre que donava pas a l'aula de Taller Artístic i tornava a treure la col·lecció de claus de la butxaca -En els meus temps, les noies eren a casa ben d'hora per ajudar la mare a fer el sopar i el que fos menester, i els nanos a la teva edat ja feia anys que treballaven... No sé on anirem a parar...
La Jan no va dir res, i va esperar pacientment a que el Senyor Fredo, entre renecs, trobés la clau adequada. Quan va haver obert, va entrar a l'aula i va agafar la jaqueta, la bufanda i la cartera, i d'una revolada va tornar al passadís. El Senyor Fredo assentí breument i van reemprendre la marxa fins al primer pis en silenci. Ell va obrir la porta que donava al carrer, i quan ella sortia tot enrotllant-se la bufanda al coll, el conserge la va aturar tot posant-li suaument la tacada i arrugada mà a l'espatlla. Ella s'el va mirar, encuriosida.
-Tingui -va dir ell treient l'altra mà de la butxaca i mostrant-li un bombó de xocolata negra -agafi'l, la xocolata va bé pel fred, i vostè s'ha quedat glaçada allà dins, no voldria que demà també faltés a les seves classes perque ha agafat un refredat.
Ella va agafar el bombó somrient.
-Gràcies Senyor Fredo, és molt amable.
-Bona nit, Senyoreta Llopis, tapi's bé - es va despedir el conserge entrant a l'edifici, i tot tancant la porta va afegir:
-I intenti dormir més a casa seva, que no fa bona cara.
-Bona nit... -va dir la Jan, mirant ja cap a l'amplia Plaça dels Àngels que hi havia davant de l'escola, i tot seguit va començar a creuar-la, en direcció cap a casa, deixant enrera un dia més.
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.
