Doncs jo hem sent catalana en el mateix sentit que un andalús es pot sentir espanyol sense deixar de sentir-se andalús.
Abans del maleït segle XVIII tots ens anomenàvem catalans sense cap problema, i això no volia dir que es deixaren de sentir valencians, alacantins, eivissencs.... també s'adreçaven documents oficials entre les corts catalanes i valencianes, escrits en "llengua valenciana" i ningú deia res al respecte, tothom entenia que era el mateix que la "llengua catalana".
No sé, supose que algunes persones no ho volen entendre, jo estic ben orgullosa de ser valenciana com també de ser catalana en el sentit ample de la paraula, el sentit cultural. no podem oblidar que no només compartim la llengua, amb les variants corresponents, també moltes altres coses, la literatura per exemple, la gastronomia (nosaltres també refreguem la tomaca en el pa
), les cançons populars (el Joan petit que ací diem San Felip, la lluna la bruna que ací diem la lluna la pruna, caragol caragol... ) moltes altres coses de la cultura popular per exemple, a Algemesí o a L'Alcúdia en la Ribera (una de les comarques centrals del país valencià) es fan castellets i pilars, no tan grans com els que es fan a catalunya però es una costum que existeix de fa segles i la sentim molt nostra, el tirant fou escrit en valència per un valencià i això no fa que la resta de gent culturalment catalana no el senta com un llibre propi de la seua cultura, com nosaltres sentim com propies les grans cròniques o en Catalunya es lligen les novel·les de Ferran Torrent o es veu autoindefinits
En fi, que es un sentiment tan lògic com el que es sent espanyol, que jo hem senc, i no veig per que ningú pot dir el contrari.
Vinga, besos a tots i VISCA LA TERRA!!!!!